L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol

Un film francès

Hi ha un film francès que m'agrada molt: La délicatesse (2011), basat en una novel·la de David Foenkinos que va ser un best seller a França (se'n van vendre cap a set-cents mil exemplars). A l'hora de traslladar-lo al cinema, Foenkinos va decidir que ell mateix s'encarregaria de dirigir-lo, juntament amb el seu germà Stéphane. No us penseu pas que els dos germans fossin del tot neòfits en el camp audiovisual: havien escrit alguns guions i havien rodat junts un curtmetratge (Une histoire de pieds, 2005). 

La trama de La délicatesse s'inicia d'una manera semblant a Bleu, de Kristof Kieslowski, ja que a la protagonista (Audrey Tatou) se li capgira la vida a causa d'un accident on perd el marit. Però, així com el film protagonitzat per Juliette Binoche sempre em deixa un regust amarg, La délicatesse té algunes pinzellades d'humor (en ocasions, fins i tot, amb un pèl d'absurditat que fareu bé de passar per alt) i un final senzill i bonic que et deixa amb un somriure beneit al rostre. Acceptar l'altre, tan senzill com això, que és el que fa un dels personatges més entranyables del film. 

La cinta va ser nominada a dos premis César en les categories de millor film de debut i millor guió adaptat. La banda sonora és de la compositora francesa de música electrònica Émilie Simon, a qui els germans Foenkinos van escriure una carta on li demanaven que s'unís al projecte. Simon, en un paral·lelisme curiós amb la vivència inicial de la protagonista, feia poc que havia perdut la seva parella i va rebutjar l'oferta, però ells van acabar convencent-la, fins al punt que també fa una breu aparició, fent allò que se'n diu un "cameo", en un dels moments de la cinta. 

La délicatesse és una pel·lícula que veritablement fa honor al seu nom, per la delicadesa amb què tracta la història, per la bellesa de les imatges i per la noblesa de sentiments que inspira, sense que sigui, en cap moment, carn de sensibleria. Ben allunyada d'algunes carrincloneries hollywoodenques o de la barroeria de segons quines pel·lícules espanyoles o catalanes (i alguna de francesa, això tampoc no ho podem negar). I jo, què voleu que us digui, de debò que trobo que en aquests temps que vivim és molt necessari imbuir-se d'històries com aquesta, de personatges senzills, amb bons sentiments i normals com la majoria de nosaltres.

Mercè és un nom molt bonic...

Com us vaig comentar en una entrada anterior, l'escriptora barcelonina Sílvia Romero, tot i que ha escrit desenes de llibres, la majoria guanyadors de diversos premis d'arreu dels Països Catalans, i que es prodiga gairebé en tots els gèneres, és bastant desconeguda entre el públic més general. Avui torno a ressenyar un dels seus llibres i, fidel al lema que la bona literatura i els bons llibres no caduquen mai, em remunto a l'any 2006, quan l'autora va publicar, sota el segell de Columna, la novel·la Ànima mesquina, que dos anys abans havia guanyat el XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó.

En aquesta novel·la, l'autora ens narra la vida d'una dona perversa, manipuladora i gens empàtica que es diu Mercè. Un nom molt bonic per a algú tan mala persona. És un personatge molt ben dibuixat, amb matisos dins l'estereotip d'una malànima, amb clarobscurs que fan que el lector no pugui deixar de veure-la com un ésser fràgil i vulnerable dins la immensa negror que cova a dintre. Ambientada, majoritàriament, a la Barcelona dels temps de la República i dels voltants del cop d'estat franquista i posteriors, en aquesta novel·la Romero s'esplaia a base de bé en una qualitat que m'agrada molt: la manca de pudor per construir escenes escabroses, cosa que fa només quan cal i sense que semblin ficades amb calçador. Ni inversemblants ni exagerades, sinó al punt just. Tots els comportaments de la protagonista, tot allò que fa o sent la Mercè, poden donar-se perfectament en una persona de les seves característiques, que voreja la psicopatia.

L'autora ha explicat en alguna ocasió que ella va començar a escriure la novel·la pensant en la història d'un dels personatges (en Josep, un nen abandonat en un orfenat), que finalment va esdevendir secundari perquè la Mercè, amb tota la seva força, va passar a primer pla. I, feliçment, ara se sap que Romero ha estat treballant en la història concreta del personatge deixat de banda i l'ha fet protagonista d'una pròxima novel·la. Ja veurem quan arribarà al format paper però, mentre això no passa, us recomano que cerqueu Ànima mesquina en qualsevol llibreria, de vell o no, o bé a la biblioteca que tingueu més a prop, tot i que és probable que encara pugui trobar-se a la web de l'editorial. No només podreu gaudir de la traça amb què la Sílvia Romero dibuixa personatges i crea trames sinó que, a més, com passa sovint a les seves obres i gràcies a la feina de documentació prèvia que sempre fa l'autora, us passejareu per alguns indrets d'una Barcelona que fa molts anys que ja no existeix i que, de la seva mà, veureu recreats i tan vívids com si encara estiguessin al nostre abast.  

Retorn

Fa més d’un any que no escric res al blog i ara he decidit reprendre’l. Tenim una relació curiosa, el meu blog i jo, amb moltes anades i vingudes, moltes aturades i moltes represes. Sé que hi ha persones que el segueixen i els agrada el que hi escric, però escriure-hi és esmerçar-hi un temps de què no sempre disposo. Tot i això, he decidit que, per poc que pugui, i encara que el meu sigui un granet de sorra minúscul entremig del maremàgnum de continguts que representa Internet, vull continuar contribuint a visibilitzar el català a les xarxes. Hi ha molts youtubers i bloguers catalanoparlants que opten pel castellà perquè així “arriben a més gent”. A mi això em sembla una versió moderna d’aquell “hace más fino” d’èpoques passades (o potser no ho són tant?). És un prejudici fruit de la inconsciència lingüística. Per poc que hi pensessin una mica, posarien per davant la dignitat de la llengua. Però amb el català tothom s'hi atreveix, tothom el menysprea. Són molts anys de suportar la subordinació lingüística i s’han anat creant una sèrie d’actituds de submissió que estan plenament esteses, com aquella que diu que és de “mala educació” mantenir el català quan algú se’ns adreça en castellà, encara que l'entengui. I crec que és molt noble que tots i cadascun de nosaltres mirem de contrarestar aquesta manera de fer. Així doncs, per part meva, reprenc el blog i hi aniré escrivint de qüestions diverses amb més o menys assiduïtat, com solia. I, com sempre he fet en totes les facetes de la vida, en català. Pels tres motius que va esmentar fa anys la Montserrat Roig: perquè és la meva llengua, perquè és una llengua literària i perquè em dóna la gana. No sabria dir quina raó em sembla més poderosa, francament. La mateixa Roig, en un llibre on conversava amb la Isabel-Clara Simó i que es va titular “Diàlegs a Barcelona”, publicat el 1986, va expressar-se en aquests termes: "¿Tu no tens la impressió que nosaltres dues estem practicant l'ofici de novel·listes que desapareixerà en una llengua que desapareixerà?". La por que el català acabi desapareixent no és nova ni infundada, tot i que últimament s'hi afegeix el temor de veure-la convertida en una mena de dialecte del castellà, de tant que la perverteixen, en diversos mitjans, gent que es guanya el sou escrivint o bé parlant i adreçant-se al gran públic. Que el català no desaparegui depèn de molts factors, el més important dels quals és l'ús social que en fem els mateixos catalanoparlants. Per això crec que val la pena mantenir el blog i continuar contribuint a visibilitzar la nostra llengua a les xarxes. Que si em dóna per escriure sobre, posem per cas, en Ray Bradbury o Barcelona o la Shakira o en George Michael, algú que faci una cerca sobre algun d'aquests noms des de qualsevol lloc del món pugui anar a parar al meu article i veure que està escrit en una llengua que no entén però que existeix. I vull continuar contribuint a normalitzar el català com una llengua que és apta per parlar i per escriure sobre tota mena de continguts. Concretament, de tots els continguts que als catalanoparlants ens doni la gana.

La Norma, l'entranyable protagonista de la campanya en favor de l'ús social del català als anys 80, creada per l'il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, malauradament mort aquesta mateixa setmana. 

Novel·la històrica amb ànima de thriller

Parlar de la Sílvia Romero és parlar d’una escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres. Ha conreat la poesia, el teatre, el conte i la novel·la, tot i que és en aquest darrer vessant on s’ha prodigat més. Treballadora infatigable per la cultura, va ser directora i col·laboradora de “Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura)”, va ser una de les creadores de la “Revista de creació literària Inèdits”, condueix diversos clubs de lectura arreu del territori i exerceix de crítica literària amb l’espai ‘Cafís de lletres’ de Ràdio Sant Celoni. Tot i que té un extens currículum (aquí us n’he citat només quatre dades), el seu nom és encara poc conegut entre el públic més ampli, no és una escriptora mediàtica ni té campanyes ben estructurades de màrqueting al darrere. Ha anat fent-se un espai a base de guanyar premis literaris, entre els quals, i per esmentar-ne només els més recents, el Lector de l’Odissea, amb El plagi (2013), el Francesc Badenes Dalmau pel poemari ABCdari poètic (2015), o el de la Vila de l’Ametlla de Mar, amb el recull A la colònia hidràulica i altres contes (2016). Aquest és també el cas de la novel·la que ens ocupa, El jurament, que va obtenir el premi Blai Bellver de Narrativa el 2017.

De prosa pulcra i detallista, amanida sovint amb tocs d’ironia fina, la narrativa de Sílvia Romero es distingeix per la capacitat amb què construeix històries traslladant-se a diverses èpoques i posant-se en la pell de personatges ben dispars. El joc de ficció que ens proposa amb El jurament ens presenta dues trames paral·leles que acaben confluint i que fan que el lector efectuï salts temporals entre la Catalunya d’avui dia i l’Holanda i l’Anglaterra del segle XVII. En la trama que ens és coetània, una parella formada per una pintora i un antiquari es proposen d’investigar si és cert que, tal com ella sospita, a sota d’una pintura que representa l’incendi de Londres, feta per un autor antic gens rellevant i que li acaba de regalar un catedràtic anglès amic seu, pot amagar-s’hi un fragment de La conspiració de Julius Civilis, obra originalment descomunal de Rembrandt, que el mateix autor va retallar, en ser-li rebutjada per l’Ajuntament d’Amsterdam, per tal d'aprofitar-ne l'escena central, que és la que ha arribat fins als nostres dies. El gruix de la novel·la, tanmateix, tant per extensió com per profunditat de contingut, l’ocupa la trama situada en el segle XVII, on coneixem la família Brooks, del poble d’Eyam, conegut pel fet que els seus habitants, assetjats per la pesta bubònica, van decidir aïllar-se per tal d’evitar que la malaltia es propagués pel país. Poc abans d’aquesta decisió altruista i col·lectiva, els Brooks envien les seves dues filles a Londres a treballar de serventes. Allà coneixeran una família holandesa, vinculada amb els Rembrandt, i altres personatges que acabaran de bastir aquesta part de la història.

Mitjançant la recreació d’esdeveniments històrics reals —l’aïllament autoimposat del poble d’Eyam, l’incendi de Londres de 1666 i la decisió de Rembrandt d’esquinçar aquella obra rebutjada— la Sílvia Romero tracta diverses temàtiques: la importància de l’atzar en l’esdevenidor de les persones, l’odi basat en la ignorància cap a les remeieres, l’expulsió i posterior readmissió dels jueus a Londres, les maneres de viure a l’Anglaterra del segle XVII i reflexions al voltant de l’art i l’ètica. Tot això, juntament amb la introducció de personalitats verídiques com a personatges actius de la trama —el mateix Rembrandt i sobretot el dietarista anglès Samuel Pepys— palesa l’exhaustiva feina prèvia de documentació que ha fet l’autora per acabar introduint-la de manera sàvia i natural dins la ficció que ha ideat.

El jurament és una entretinguda novel·la històrica d’aires clarament dickensians i amb una lleugera pàtina de thriller que fa gaudir el lector per mitjà de la descripció minuciosa dels ambients i dels escenaris que l’autora recrea —com la brutícia dels carrers de Londres o els contrastos entre els interiors de les tavernes i els de les mansions angleses— i del retrat de personatges, alguns de ben odiosos però d'altres tan fascinants i plens d’humanitat com la Katherine Brooks, protagonista de la trama del passat, que podria haver estat perfectament l'heroïna d'una de les novel·les de la Jane Austen. Una obra ambiciosa, doncs, amb la qual l'escriptora Sílvia Romero puja un graó més en la seva dilatada trajectòria com a novel·lista.

Botons de mostra:

“El pintor estava irat, rabiós com mai no l’havia vist el Hendrik. Voltava d’una banda a l’altra del taller, donava puntades a mobles i cadires, llençava per terra pots, pintures i pinzells. Ni tan sols la pacient i flegmàtica Hendrickje havia aconseguit convèncer-lo perquè aturés aquell terrabastall destructor. L’endemà el Hendrick havia comprovat que l’home havia entrat en raó i, per tal d’aprofitar la tela, l’havia tallada i havia conservat, de la pintura original d’El jurament de Julius Civilis, només l’escena central, tot retocant-la per poder-la vendre com a obra independent de la resta.”

“Feia tot just vint-i-quatre hores s’havia assegut damunt la màrfega, ensonyada, i els somnis s’havien convertit en malson. Perquè poc després de sentir unes veus procedents de la taverna la porta de l’habitació s’havia obert de cop, repicant contra la mateixa paret a causa de l’embranzida, i hi havia entrat un home alt, de cabells llargs agafats en una cua, que ella no coneixia de res, que de seguida havia tancat i travat la porta amb la cadira. Espantada, s’havia aixecat per mirar-se’l, sense entendre el que passava. L’home, que a la llum de l’espelma es veia que era un jove de poc més d’una vintena d’anys, se li havia plantat al davant per agafar-la pels braços amb unes mans fortes com tenalles i, amb una estrebada, els hi havia col·locat a l’esquena tot apropant el seu cos al d’ell, estrenyent-lo i passant-li la llengua pel coll.”

“La Pilar s’havia instal·lat a la taula d’estudi del professor, la que era a tocar de la finestra de la façana principal, on hi havia l’ordinador. S’havia assegut allà amb l’antic quadern que algun avantpassat del Geoffrey havia convertit en diari personal. De seguida s’havia immers en la tasca de desxifrar la lletra i de comprendre el sentit de les paraules que s’escapaven una mica dels seus coneixements d’anglès. Amb tot, i malgrat que faltava alguna pàgina de l’inici i potser alguna cap a la meitat del quadern, i que algunes puntes estaven ratades i malmeses, no era una feina extremament complexa: demanava dedicació, però no presentava dificultats insalvables. Al cap d’una hora de lectura, la Pilar havia optat per connectar l’ordinador, obrir el programa de tractament de textos, i transcriure, amb perfecta puntuació i en un anglès més comprensible, el contingut del diari.”

La casa d'en Ray Bradbury

La façana, de color groc, de la casa d'en Ray Bradbury

Si llegiu habitualment aquest blog ja deveu saber que una de les meves dèries són les cases, els espais viscuts i estimats del passat que ens desvetllen les més tendres de les nostàlgies, en els quals desitjaríem poder tornar-hi a entrar per reviure la nostra vida, el caliu de la infantesa, les persones estimades que ja no hi són, aquells qui vam ser i no tornarem a ser mai més. I suposo que també us deveu haver adonat que un dels meus escriptors més admirats és en Ray Bradbury, el poeta de la ciència ficció i la fantasia, autor dels contes meravellosos de Les pomes daurades del sol (1953) o els d’aquella al·legoria profundíssima que són Les cròniques marcianes (1951), i del tribut a la lectura i els llibres —i a la llibertat— que suposa Fahrenheit 451 (1953). Doncs bé, amb ell serà que avui inauguri una nova secció dins el blog, on parlaré dels escriptors i les seves cases, els seus espais creatius, on escrivien les ficcions (els assaigs, en algunes ocasions) que tant ens han admirat.

Diverses estances i jardí posterior de la casa

He escollit començar amb la casa d’en Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920-Los Àngeles, 2012) perquè em sembla un cas ben trist i perquè tenia una casa ben bonica, de l'estil de les que m'agraden a mi. Potser hi haurà algú que cregui que pensar tant en les cases és ser materialista; jo tinc clar que no, perquè quan s’hi pensa des de la nostàlgia i l’estimació, s’està ben lluny d’allò purament material. Deia que el cas d’en Ray Bradbury i la seva casa és ben trist, i ho és perquè ja fa temps que no en queda res. Així és, ras i curt: la casa on l’admirat escriptor va viure i escriure durant cinquanta anys va ser enderrocada el 2015, tres anys després que ell es morís.

La casa estava situada a Los Àngeles, ciutat on Bradbury va arribar amb tretze anys i on va viure fins a la mort, al número 10265 de Cheviot Drive. Era una construcció de 1937, de quatre dormitoris, amb llar de foc i grans finestrals, amb la façana pintada d’un càlid color groc i envoltada per un jardí de 880 metres quadrats. No era pas una mansió, era una casa prou normal; al cap i a la fi, Bradbury, tot i que famosíssim, no era més que un escriptor, si em permeteu la broma. Els Bradbury la van adquirir entusiasmats amb el fet que tingués un soterrani, peça de la casa on l’escriptor instal·laria el seu estudi i que també li seria útil per emmagatzemar tota la mena d’andròmines variades que col·leccionava i de les quals es resistia a desempallegar-se. En aquest aspecte, Bradbury era un autèntic friqui al més pur estil Big Bang Theory: assidu de les Comic Cons, acumulava joguines  i maquetes, tant de dinosaures com de prototips de la NASA que ell mateix va ajudar a dissenyar. 

Bradbury en el menjador de casa, l'any 2000.
Foto de Kirk McKoy, Los Angeles Times

El lligam de Bradbury amb la ciutat on vivia i l’admiració que la seva obra despertava arreu eren indiscutibles: té una estrella al Passeig de la fama de Hollywood, dóna nom a una plaça situada entre els carrers West 5th i South Flower i, per si això fos poc, també hi ha un asteroide batejat en el seu honor (el 9766 Bradbury, descobert el 1992, tot i que no van posar-li el nom fins el 2000). La importància que la NASA donava al geni de la ciència ficció va quedar demostrada quan el 2004 va decidir que fos ell qui anunciés al món que la nau robot Spirit s’havia posat a Mart. En contrast amb tot això, sobta que no se’n volgués conservar la casa intacta i que es bandegés la idea d'utilitzar-la per tal de reconvertir-la en un museu, un espai on honorar la seva memòria i gaudir del seu llegat més personal. El 2014, una agència immobiliària la va posar a la venda i al cap d'un temps la va adquirir l’arquitecte Thom Mayne, molt reconegut i guanyador de diversos premis. Ell i la seva dona no sabien que la casa havia pertangut a en Ray Bradbury. Tanmateix, la seva idea en comprar-la era enderrocar-la per fer-ne una de moderna, ja que ells consideraven la casa construïda el 1937 com “una de les pitjors cases del veïnat, extraordinàriament banal”, i que el seu aspecte poc atractiu, segons ells, no feia justícia a la figura magnífica de Bradbury.  L’Ajuntament de Los Ángeles i la Fundació Ray Bradbury no hi van tenir cap inconvenient. Al cap i a la fi, l’extensa biblioteca que havien contingut aquelles parets, juntament amb els arxivadors de documentació i les relíquies friquis acumulades al llarg dels anys no s’han malmès pas, és clar, sinó que es conserven al Centre d’estudis Ray Bradbury, a Indiana, on pensen a fer una rèplica del seu estudi i on, de ben segur, gaudiran de les condicions més apropiades per a la conservació i la recuperació per part dels investigadors. Quan els admiradors  més acèrrims i fidels de Bradbury van saber que la casa havia de ser destruïda, van organitzar-se per fer-ne les darreres fotografies, algunes també del procés d’enderroc. Al Google Maps, ara mateix, la versió satèl·lit encara mostra el solar buit i ple de maquinària però en versió peu de carrer ja es veu la casa nova tota construïda, tan moderna i mastodòntica, i tan anodina i impersonal com era d’esperar.
 

Bradbury al seu estudi, envoltat d'andròmines diverses

Les cases dels escriptors són espais venerats, i és lògic que sigui així. També ho són les dels actors i altres personatges "famosos", però en aquest cas és més per la mitificació que acostuma envoltar-los. Sovint, tot i que les cases hagin canviat d'amos i les pertinences de l'escriptor hagin estat traslladades a un altre espai, ostenten una placa que homenatja i recorda la persona que hi va viure i va crear-hi les seves obres. En canvi, si la casa s’enderroca, no queda ni la possibilitat d’imaginar-se l’autor en la seva quotidianitat, assegut al porxo mentre rumia en un passatge del llibre que el manté ocupat o bé deixant a terra la mànega amb què rega les plantes i entrant a correcuita a l’interior de la casa perquè acaba de venir-li una idea al cap. Quan l’arquitecte que ara ocupa l'espai que va pertànyer a Bradbury, en aquella casa nova i moderna feta al seu gust, va saber qui havia estat l'anterior inquil·lí, va tenir la voluntat de construir-hi un mur de forja al carrer, que forma part de la tanca de la finca, on hi consten diverses citacions de llibres de Bradbury com a homenatge. És el mínim que ha pogut fer, i és una decisió que l’honora, certament. Tanmateix, no sé què en pensarien els Bradbury, ni si en Ray s'hi sentiria tan inspirat, en una casa tan marcadament futurista però mancada de caliu, com es va sentir en la seva més modesta i anticuada casa, aquella on va viure i escriure durant la major part de la seva vida i on va crear totes les fantasies que conformen el seu llegat. 

La tanca de forja amb cites de Bradbury, a l'exterior de la casa de l'arquitecte Thom Mayne

Caramels de gingebre

Avui aquest humil blog es vesteix de festa per celebrar la publicació de Pell, escates i altres camises de força, recull de contes de l’escriptora gironina Gemma Santaló, companya i amiga de cuites literàries, amb qui fa temps que compartim molt bones estones, habitualment virtuals però també sovint presencials, juntament amb altres creadors de ficcions que també estan tocats per la bogeria de l’escriptura. Va ser una alegria, per a tots nosaltres, saber que el segell Trípode, editorial nova i valenta que aposta sense complexes pels gèneres breus i pels autors desconeguts, decidia publicar-li el llibre.

Les trenta històries que conformen Pell, escates i altres camises de força parteixen d’una aparent quotidianitat on, de sobte, sura el pòsit d’irrealitat que les amara. S’hi descriuen vides o retalls de vides, de la més anodina a la més tèrbola, de la més tendra a la més sòrdida, que desfilen davant els ulls del lector i li desvetllen tota mena de sensacions. Ens entendrim amb “Nico”, vivim una alegria trista amb “Circ”, ens causa repulsa “La cadernera”, patim una perplexitat incòmoda amb “Panegíric a l’Olimp” o sentim compassió amb “La via”. Aquestes trenta històries són llaminadures punyents que, com els caramels de gingebre confitat, deixen un regust entre agredolç i coent que ens plau i ens desplau alhora però sempre ens convida a voler-ne més.

Festejant amb el realisme màgic a cada gir de pàgina, llegir els contes de Pell, escates i altres camises de força és introduir-se en el món, a voltes oníric a voltes virulent i sempre poètic, de la Gemma Santaló. La seva prosa seductora llisca àgil i acolorida i ens captiva sense remei dins el seu univers ple d’emocions i simbolisme. Algun dels contes us sorprendrà de tal manera que us preguntareu si heu entès bé el que hi volia dir l’autora. Tant se val, perquè a qui realment pertanyen les creacions literàries, al capdavall, és als lectors, que en poden fer les interpretacions que més els plaguin, depenent de tota una sèrie de factors. El que podeu tenir per segur és que el viatge a través de les paraules que ens proposa la Gemma Santaló és tan plaent, les imatges que crea tenen tant de poder i tanta força, que la lectura esdevé un autèntic gaudi. I, finalment, com passa amb la bona literatura, us adonareu que està parlant de nosaltres mateixos, de la condició humana, del que ens passa per dins i que no deixem que es vegi per fora. I el sacseig que us haurà provocat, i la bellesa amb què ho haurà aconseguit, us faran veure que esteu davant d’una grandíssima escriptora de qui esperareu amb ànsia tot el que, d'ara endavant, ens pugui oferir.

Botons de mostra

"Quan va veure que s'aixecava del seient i es disposava a sortir, en Rafel va decidir entrar en acció. Es va alçar, va inflar el pit i va posar el palmell de la mà damunt del dors de la mà d'ella, que s'agafava a la barra mentre desava les ulleres dins la bossa. Amb les galtes enrogides, la noia va apuntar el nassarró cap a ell, i li va dirigir els ulls, petits i foscos, plens d'un esguard interrogatiu que va quedar respost amb un 'perdó' i una pudorosa recol·locació d'en Rafel a la barra de l'autobús."

"En aquell moment ja era negra nit, no hi havia estrelles. Els fanals il·luminaven el carrer i repartien la foscor. El cel es carregava de tempesta. Es va aixecar un vent fort i ho va regirar tot: fulles, rètols, papers. Les ombres romanien quietes. El cotxe avançava i nosaltres callàvem; neguitosos i amb por: tant de trobar-lo com de no trobar-lo; cada u amb la seva versió. Els ulls posats a la vorera, i a la carretera. Mira que si ara... Així, fins arribar al punt que els vaig indicar."

"L'hivern va ser fred, tothom ho deia. Els paisatges es projectaven en blanc i negre, els jardins es despullaven, i els marges del camí de casa estaven permanentment gelats. Res no es movia, ni el vent ni les hores. Tot i la poca estona de llum, els dies es feien llargs. A les nits, els minuts s'arrossegaven per dissoldre's, gastats i buits, en l'endemà; en una alba morta."