divendres, 21 d’abril del 2023

Els perills de remenar el passat

Avui aquest blog acull novament un llibre de l’escriptora barcelonina Sílvia Romero i Olea, a qui en una ressenya anterior vaig definir com a “escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres” (podeu llegir-ne més detalls a la ressenya en concret, sobre la novel·la El Jurament, en aquest enllaç). Celebrant que s’acaba de publicar la segona edició d’Ànima mesquina, un llibre molt anterior de la mateixa autora que també vaig ressenyar en el blog (podeu llegir la ressenya aquí), i aprofitant la imminència de la Diada de Sant Jordi, avui parlem de la novel·la La noia del retrat (2022), que és la segona part d’Ànima mesquina i reprèn la historia d’un personatge que va acabar sent secundari davant la força inaudita que va prendre la protagonista.

Els qui hàgiu llegit Ànima mesquina, o bé hàgiu llegit la ressenya feta en aquest blog, recordareu que estava protagonitzada per una dona que es deia Mercè i que era una mala persona, egoista, sense capacitat empàtica ni humanitat. Una de les nombroses mesquineses que aquest personatge cometia al llarg de la novel·la era l’abandonament en un orfenat d’en Josep, el seu fill de mesos, no pas perquè passés penúries sinó perquè, simplement, no volia fer-se’n càrrec. I a La noia del retrat, Romero recupera el personatge d’en Josep i li dóna tot el protagonisme que es mereix i que molts lectors li demanaven.

En Josep, a diferència de la seva mare, és un home bo, un personatge entranyable a qui el narrador de La noia del retrat va seguint des que és abandonat fins que es fa adult. I sempre té dins l’ànima aquell rossec de no haver pogut conèixer la mare. Tant se val que visqui envoltat de l’amor de les persones que l’acullen de petit i l’ajuden a fer-se home: la mancança de la mare desconeguda és un trauma que necessita ser guarit. I, tot i que les persones bones amb qui en Josep estableix vincles familiars malgrat que no hi té parentiu sanguini, algunes de les quals van conèixer de primera mà les característiques abjectes de la mare absent, l’adverteixen dels riscos que corre si s’hi posa en contacte, el noi acaba anant a cercar-la i, per fer-ho, li cal viatjar des de Las Palmas fins a Barcelona.

Com bé li repeteixen les persones que l’envolten, remenar el passat pot ser perillós i també ho és anar-lo a cercar d’una manera potser eixelebrada tot i que sigui una necessitat gairebé vital. I en Josep, finalment, aconsegueix trobar el rastre de la seva mare i acaba coneixent una veritat que li fa encara més mal que l’absència permanent i el desconeixement en què havia viscut tota la vida. Per saber quina és aquesta veritat cruel i despietada, i quina mena de juguesca perversa li té reservat el destí al pobre Josep, cal que llegiu La noia del retrat i que conegueu amb detall tota la confluència de vicissituds per on passa el protagonista.

A La noia del retrat Sílvia Romero ha construït una història imaginativa i entretinguda, ambientada en un arc temporal situat entre el 1940 i el 1970, on no hi manquen les referències a aquella Barcelona de fa molts anys, més grisa i austera però més bonica i catalana que no pas la d’avui. De fet, la novel·la és, també, un cant d’amor al barri de l’autora, el Poble Sec, en les descripcions acurades i rigoroses dels carrers tal com eren en l’època que s’hi retrata. Un dels trets que distingeixen Sílvia Romero com a novel·lista és, precisament, la tasca exhaustiva de cerca documental que sol fer per tal de descriure de manera adient els escenaris i les particularitats quotidianes de les èpoques que li plau reviure damunt del paper.

Sílvia Romero se serveix de La noia del retrat per fer reflexionar el lector sobre la importància del passat, de la nostàlgia i de l’enyor, fins i tot, d’allò no viscut. I també sobre la bondat que es pot trobar en algunes persones, de la compassió, la comprensió i l’estimació, valors que fa temps que estan tan poc en boga i que són tan necessaris si volem sobreviure com a societat. Uns valors que propicien que es creïn aquells fils misteriosos fets d’afinitats i d’estima entre persones diferents que acaben sent molt semblants.

Si us atanseu a la lectura de La noia del retrat, de Sílvia Romero i Olea, trobareu una història amena, narrada amb agilitat i mestria, amb descripcions minucioses i ben construïdes, que us farà passar unes hores ben plaents.


Botons de mostra:

“Josep torna a caminar per Barcelona abandonant rere seu el monument a Colom. Ocupat en l’embrolla de pensaments que el capfica s’oblida de l’itinerari que ha de seguir i avança Rambles amunt, deixant-se seduir per l’estrany ambient del passeig, entre el caràcter urbà de la gran ciutat i l’aroma pintoresc per l’amalgama de personatges que hi circulen, i sense adonar-se que algú va rere les seves passes. Té el cap massa ple de records.”


“Camina a tocar de les façanes: el bar Chicago, remodelat des de fa només quatre anys i ocupant tot el xamfrà; la gelateria Sirvent, amb les copes amb boles de gelats que mai no ha provat; les dues cerveseries, l’una al costat de l’altra: la Moritz, amb l’amora de cervesa que surt en passar-hi pel davant i la Bohemia, de la fàbrica Damm, amb entrada per la Ronda de Sant Pau i pel carrer Marqués del Duero i que té, com a atractiu afegit, un cinema a l’aire lliure a la terrassa de dalt que Gabriel, malgrat haver intentat colar-se, mai no ha aconseguit veure; i a la cantonada amb el carrer d’Aldana la cafeteria Géminis, que des de fa un parell d’anys ha adoptat el nom d’el Jabalí, de la xarcuteria del costat, en unir-se en matrimoni ambdues famílies i unificar el negoci.”


“—Per què et vas fer puta? —pronuncia enmig del silenci, i és conscient d’haver-ho dit en veu alta quan s’escolta la pròpia veu.

La dona abandona l’aguait i es tomba amb ronseria cap al seu interlocutor. A la comissura dels llavis es perfila un inici de ganyota que Pedro no sap detectar, i per aquest motiu s’atribola tot ell, sabedor del despropòsit del comentari. Però en realitat el rictus que Sofía està controlant és el del riure, perquè amb els anys de convivència que porten sota el sostre de la fonda li diverteix el sobtat interès.”

1 comentari:

  1. Moltes gràcies per aquesta crítica. Ha estat un magnífic regal de Sant Jordi. I sobretot, celebro haver-te regalat una bona estona de lectura. Si més no, és això el que dedueixo.

    Gràcies!

    ResponElimina