La immensitat d'una novel·la molt breu

Coses petites com aquestes és el segon llibre que llegeixo de l’escriptora irlandesa Claire Keegan. Una novel·la breu, com l’anterior, Tres llums, també publicada dins la col·lecció Micra, d’editorial Minúscula, una col·lecció de llepolies, autèntiques llaminadures literàries. La historia és aparentment senzilla, i comença com un retrat costumista d’un poble de la Irlanda rural, un retrat que podríem qualificar d’entranyable si no fos que aquest és un mot amb una càrrega ensucrada que no té res a veure amb el que realment ens transmet el llibre ni amb la manera de narrar de Keegan.

Coses petites com aquestes és un llibre d'aparença petita que, en les poques pàgines que ocupa, encomana ganes de viure i ens interpel·la d’una manera profunda. Perquè, en arribar al final de la lectura, com s’esdevé en la bona literatura, venen les reflexions: comprenem les motivacions que condueixen el protagonista a prendre la decisió que pren? Les compartim? Actuaríem com ell? Com serà la vida, a partir d’ara, a cals Furlong, personatges principals de la història? Només per això ja val la pena la lectura, però a més hi ha tot el camí previ, aquell desplegament de detalls quotidians, de descripcions breus i precises que ens situen en els escenaris on transcorre l’acció. I també hi ha les reflexions del protagonista sobre el seu propi passat, les converses amb la seva dona, els silencis de cadascun i el que aquests silencis suggereixen. Cal molt de talent per encabir tanta humanitat en un llibre tan petit.

L’obra té un aire tan dickensià que durant la lectura m’he sorprès a mi mateixa imaginant-me els protagonistes vestits d’època quan, en realitat, els fets s’esdevenen a mitjan anys vuitanta del segle XX. Però això és perquè l’ambient rural, la descripció de les tasques domèstiques a què es dediquen la dona i les filles del protagonista i tot el que envolta la feina dels obrers de la fàbrica propietat del marit, fins i tot la manera de captenir-se dels personatges, tot plegat contribueix a crear aquesta atmosfera pròpia de novel·la de Dickens. Hi contribueix, també, el fet central de la història, que involucra les monges d’un convent i que va causar un bon rebombori en la societat irlandesa del moment per com d’anacrònica semblava la situació.

Caldrà que llegiu la novel·la i arribeu fins al final per tal de saber de què parlo, però ja és aquesta la funció d’una ressenya: fer-vos venir ganes d’agafar el llibre i devorar-lo. En poques hores el tindreu llegit, però després encara us acompanyarà durant un quant temps perquè se us haurà quedat ben endins.

Botons de mostra

“...es va trobar preguntant-se si tenia cap mena de sentit estar vius sense ajudar-se els uns als altres. Era possible continuar al llarg dels anys, les dècades, tota una vida, sense mai ser prou valent per anar en contra de l’estat de les coses...?”

“Va pensar en la senyora Wilson, en les seves bondats quotidianes, com l’havia corregit i animat, en les coses petites que havia dit i fet i que s’havia negat a fer i dir i que devia saber, les coses que, quan se sumen les unes amb les altres, dones una vida.”

“I que bonic que era ser allà on eres i deixar que per una vegada la situació et recordés el passat, tot i l’amargor, en lloc de mirar sempre cap a la mecànica dels dies i els problemes que havien de venir, que potser no arribarien mai.”