Retorn

Fa més d’un any que no escric res al blog i ara he decidit reprendre’l. Tenim una relació curiosa, el meu blog i jo, amb moltes anades i vingudes, moltes aturades i moltes represes. Sé que hi ha persones que el segueixen i els agrada el que hi escric, però escriure-hi és esmerçar-hi un temps de què no sempre disposo. Tot i això, he decidit que, per poc que pugui, i encara que el meu sigui un granet de sorra minúscul entremig del maremàgnum de continguts que representa Internet, vull continuar contribuint a visibilitzar el català a les xarxes. Hi ha molts youtubers i bloguers catalanoparlants que opten pel castellà perquè així “arriben a més gent”. A mi això em sembla una versió moderna d’aquell “hace más fino” d’èpoques passades (o potser no ho són tant?). És un prejudici fruit de la inconsciència lingüística. Per poc que hi pensessin una mica, posarien per davant la dignitat de la llengua. Però amb el català tothom s'hi atreveix, tothom el menysprea. Són molts anys de suportar la subordinació lingüística i s’han anat creant una sèrie d’actituds de submissió que estan plenament esteses, com aquella que diu que és de “mala educació” mantenir el català quan algú se’ns adreça en castellà, encara que l'entengui. I crec que és molt noble que tots i cadascun de nosaltres mirem de contrarestar aquesta manera de fer. Així doncs, per part meva, reprenc el blog i hi aniré escrivint de qüestions diverses amb més o menys assiduïtat, com solia. I, com sempre he fet en totes les facetes de la vida, en català. Pels tres motius que va esmentar fa anys la Montserrat Roig: perquè és la meva llengua, perquè és una llengua literària i perquè em dóna la gana. No sabria dir quina raó em sembla més poderosa, francament. La mateixa Roig, en un llibre on conversava amb la Isabel-Clara Simó i que es va titular “Diàlegs a Barcelona”, publicat el 1986, va expressar-se en aquests termes: "¿Tu no tens la impressió que nosaltres dues estem practicant l'ofici de novel·listes que desapareixerà en una llengua que desapareixerà?". La por que el català acabi desapareixent no és nova ni infundada, tot i que últimament s'hi afegeix el temor de veure-la convertida en una mena de dialecte del castellà, de tant que la perverteixen, en diversos mitjans, gent que es guanya el sou escrivint o bé parlant i adreçant-se al gran públic. Que el català no desaparegui depèn de molts factors, el més important dels quals és l'ús social que en fem els mateixos catalanoparlants. Per això crec que val la pena mantenir el blog i continuar contribuint a visibilitzar la nostra llengua a les xarxes. Que si em dóna per escriure sobre, posem per cas, en Ray Bradbury o Barcelona o la Shakira o en George Michael, algú que faci una cerca sobre algun d'aquests noms des de qualsevol lloc del món pugui anar a parar al meu article i veure que està escrit en una llengua que no entén però que existeix. I vull continuar contribuint a normalitzar el català com una llengua que és apta per parlar i per escriure sobre tota mena de continguts. Concretament, de tots els continguts que als catalanoparlants ens doni la gana.

La Norma, l'entranyable protagonista de la campanya en favor de l'ús social del català als anys 80, creada per l'il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, malauradament mort aquesta mateixa setmana.