HOMES HETERO QUE ES MORREGEN EN PÚBLIC

La foto dels castellers és d'Elena Gavaldà photo & video.

Aquests dies, a Espanya, s’està debatent la investidura per tal d’escollir un nou govern i, des de Catalunya estant, ens ho mirem amb una barreja de curiositat i d’expectació, com qui contempla un espectacle, tenint en compte que fa anys i panys que molts hem fet la desconnexió mental (Ah! —em pregunto, sorpresa— Però és que hi havies estat mai connectada?) i ara ja només estem a l’espera del cop de tisores definitiu que està en mans dels nostres governants (i nostre, és clar, que ja portem temps jugant-hi un paper decisiu). Ahir, però, vam poder gaudir de la repassada que Pablo Iglesias li va fer al candidat Pedro Sánchez. Una repassada plena de dades històriques irrefutables i, sobretot, de dignitat política i humana. I d’aquesta repassada en queda una imatge d’aquelles que retraten més qui les observa i n’opina que no pas qui les protagonitza: la morrejada d’Iglesias i Xavier Domènech entre els escons del Congrés, davant les mirades atònites i impagables dels diputats del PP. Tant se val si, com s’ha dit, va ser un error de sincronia en anar-se a fer un petó a les galtes i per això van acabar fent-se’l a la boca. El resultat és una imatge magnífica, similar a la que van protagonitzar dos castellers, que van petonejar-se celebrant que havien aconseguit descarregar el dos de nou amb folre i manilles, i a la dels cupaires David Fernández i Antonio Baños, que ara no sabria concretar què celebraven però segur que si van unir els llavis amb tanta fruïció va ser perquè els va venir de gust. Aquesta mena d’imatges esdevenen icones perfectes per a la lluita en contra de l’homofòbia.

Perquè quan homes heterosexuals (gosaria dir que ho són tots els fotografiats) es morregen en públic amb aquest desacomplexament tan sa i lluminós, estan fent molt més que expressar un entusiasme momentani o una camaraderia entranyable. Estan contribuint a visibilitzar els petons entre persones del mateix sexe com un fet normal i habitual, propi de persones que s’estimen i que ho celebren amb alegria. I, més encara, estan fent passos endavant per esmicolar tabús, desfer prejudicis i eliminar discriminacions i estigmatizacions de les persones homosexuals.

Tot i que en el nostre país —i també a Espanya i a la resta d’Europa— l’homosexualitat masculina i femenina es pugui viure amb un cert respecte per part de l’entorn, amb una certa tranquil·litat, hi ha molta feina per fer, això és evident. I, de la mateixa manera com les discriminacions que pateix la nostra llengua ens afecten a tots, sigui on sigui que es produeixin d’arreu dels Països Catalans, també ens ha d’afectar, com a persones, la discriminació d’altres éssers humans, la marginació, la humiliació, la persecució, sigui on sigui que es produeixin d’aquest món. Més encara, de la mateixa manera que la lluita feminista necessita dels homes que entenen i respecten les reivindicacions de les dones —tan necessàries, encara, avui dia—, la lluita pels drets dels que viuen una sexualitat diferent també es veu reforçada amb la col·laboració dels que la viuen de maneres "tradicionals". Perquè, tot plegat, al cap i a la fi, es resumeix en una qüestió de reivindicació de drets humans i de respecte a la llibertat de les persones. I, en aquesta lluita, hi estem implicats tots els éssers humans, sense excepció.