(No) res a dir?

Fa un dies, passejant per la Rambla del poble, em vaig trobar amb una amiga a qui feia temps que no veia. I, enmig de la conversa que vam encetar sobre llibres, clubs de lectura i escrits propis i aliens, em va demanar per l’evolució del meu blog. Vet aquí la pregunta del milió. I no podria trobar ningú més apropiat que aquesta amiga per fer-me-la, perquè ella va ser qui em va encoratjar a encetar aquesta mena de diari virtual (gens íntim, sinó del tot obert a la curiositat golafre de qualsevol que navegui per aquests móns virtuals). Encara gràcies que vaig aconseguir respondre-li, sense perdre el capteniment, que no hi havia escrit res de nou, des de la primera entrada (i li vaig agrair infinitament, sense paraules, que semblés entendre-ho i no s’entretingués a burxar-me més la ferida). Res de nou, doncs, des de la primera entrada. I, en arribar a casa, em vaig adonar que la primera entrada és de gener d’enguany, i ara som a setembre. Vuit mesos sense escriure-hi res. Vuit mesos! Com és això? “No deus haver tingut res a dir”, podríeu respondre’m, ànimes caritatives que (potser) em llegiu. I us equivocaríeu, perquè sóc de les que creuen fermament —ho proclamo ben fort, allà on calgui!— que no es pot viure en aquest món i no tenir-hi res a dir. Hi ha motius a dojo, per tot arreu i per a tots els gustos. I és per això que els temes i les idees al voltant de cadascun em bullen dins del cap, s’amunteguen els uns damunts dels altres, desordenats, caòtics, i van desfilant, fent-se caducs, més ràpids que no pas jo a l’hora d’asseure’m a exposar-los sobre el paper o de traspassar-los a la pantalla per mitjà del teclat. I acabo pensant: i què? Si tampoc no sé si existeix algú a qui li pugui interessar el que jo tingui a dir. I com que, a més, el meu cap està farcit d’idees i de personatges de ficció que em criden i em demanen atenció com nadons acabats de néixer, els hi concedeixo dedicació prioritària. Em sembla que ells s’expressen molt bé i probablement les històries que els faig viure reflecteixen amb més encert que no pas jo mateixa el que realment em corre per dins. També se m’acut que, potser, el que em passa és que, en realitat, sóc dona de poques paraules. Perquè sovint m’adono que, quan parlo, no em cal allargassar les explicacions, tendeixo a ser pragmàtica, a enllestir-ho ràpid. En canvi, quan em submergeixo dins les ficcions que el meu subconscient em brinda (perquè les intuïcions, la inspiració, les muses —digueu-ne com vulgueu— vénen de la part més recòndita de l’ànima); dins les ficcions que jo mateixa m’empesco, deia, sí que m’esplaio, m’engrandeixo, em faig ama i senyora de tot el meu univers, deessa creadora i mare nutrícia de tot un seguit de personatges i vivències que no tenen a veure amb res en particular i que, en canvi, beuen de tot el que m’envolta o m’ha envoltat en algun moment de la vida. Perquè les ficcions estan plenes de realitat, això és un fet. I en això estic, doncs: a mig camí entre la realitat, que em desperta un seguit de reflexions accelerades a les quals no dono abast, i la ficció, on m’esperen les històries i els personatges que viuen dins meu i que em reclamen l’atenció.